Per sortir faci Click sobre la fletxa blava de retrocedir de la part superior de l'esquerra

dilluns, 18 de juliol de 2011

Refundar el Capitalisme?

Refundar o refondre: this is the question. Perquè els grups del 15-M poden haver comès errors i generat desviacions, però tots aquests errors no ens autoritzen per ignorar l'enorme dosi de raó que tenien quan denunciaven  que els gestors de la cosa pública estan aprofitant la crisi per posar en pràctica aquella màxima de El Gatopardo: "Canviar tot el que faci falta perquè no canviï res". I així van canviar les paraules i seguir tan tranquils: l'aristòcrata Sarkozy ha estat en aquest cas un autèntic marquès de Lampedusa.

Si algú vol entendre-ho millor li recomano un llibre de Luis González-Carvajal (L'home trencat pels dimonis de l'economia) que és dels millors llibres que he llegit sobre la nostra situació crítica. I que consti que no percep cap dicotomia per aquest consell.

L'autor és una de les veus més importants del moment en ètica social cristiana. El més irritant d’ell és que el seu llenguatge no és gens profètic ni indignat sinó tranquil·lament gris: em recorda Francisco de Vitòria que, parlant sempre des del seu despatx i sense els accents eixordadors de Bartolomé de les Cases, va arribar pràcticament a les mateixes conclusions que ell, i va ser pare del dret de gents. O aquells versos de M. Machado sobre Berceo: la seva prosa "és dolça i greu, monòtones fileres de pollancres hivernals on res no brilla". I sense brillantor, però amb diafanitat encegadora, com si estigués parlant de coses intranscendents com botons o cromos, arriba a unes conclusions que sonen a obvietats elementals. Però aquestes obvietat és cremen tant que ningú s'atrevirà a rebre-les en les seves mans ...

Aquí se'ns parla d'ètica i economia, de la moral cristiana sobre la propietat, del mercat i de la globalització. I resulta que el capitalisme és immoral precisament per la seva màxima eficiència: perquè aquesta finalitat del màxim benefici s'aconsegueix acceptant que el fi justifica tots els mitjans. I resulta també que la visió cristiana de la propietat és més a prop de la insolència de Proudhon ("la propietat és un robatori") que de la doctrina neoliberal:
perquè la propietat no és un dret natural, el dret natural és el destí comú dels béns de la terra. I la propietat privada és un dret positiu que només té vigència en la mesura que serveix per realitzar aquest destí comú dels béns. I el mercat necessita ser regulat "atacant audaçment els ídols del liberalisme" perquè "la dictadura econòmica s'ha apoderat del mercat lliure" (les dues frases de Pius XI). Carvajal recorda oportunament que ja Marx va subratllar que ell no atacava als empresaris com a persones, sinó com personificacions o formes d'un sistema cruel perquè està supeditat a la necessitat del màxim benefici i a la competència ferotge per obtenir-lo.

És cert que, mentre va existir el pànic a l'amenaça comunista, el sistema es va disfressar com el llop de la Caputxeta, i va acceptar reformes molt radicals com la dels impostos progressius. En temps de Nixon, les grans fortunes nord-americanes arribaven a pagar un 70% d'impostos. En els anys de la caiguda de l'Est comunista i l'ascens de Ronald Reagan van arribar a baixar fins a un 28%. Se'ns diu que, en abaixar-los els impostos, les grans fortunes tenen més capital per invertir i així creen llocs de treball. No fa gaires anys ens vam cansar de sentir aquestes reons del llavors ministre Acebes, amb una sensibilitat tan poc cristiana com econòmicament falsa: perquè, en abaixar-los els impostos, el que fan les grans fortunes és deixar diners als governs que en necessiten,  o invertir en enginyeries financeres que resulten més rendibles, i treuen així més beneficis d'uns diners que moralment no eren seus.

Si tot això molesta, suavitzem-ho amb dos textos papals citats per l'autor: "L'Església no pretén sostenir pura i simplement l'actual estat de coses, com si en això veiés l'expressió de la voluntat divina, ni pot protegir per principi al ric i al poderós contra el pobre i el desposseït. Al contrari!" (Pius XII). "Les necessitats dels pobres han de tenir preferència sobre els desitjos dels rics, els drets dels treballadors sobre l’increment  dels beneficis, la defensa de l'ambient sobre l'expansió industrial incontrolada; una producció que respongui a exigències socials sobre una producció amb objectius militars "(Joan Pau II) .

Fins papes conservadors deien aquestes coses que sonen tan d'esquerres. Una altra cosa és que els catòlics els hagin fet cas. Bastant feina tenen amb això del preservatiu oi?

José Ignacio González Faus