Per sortir faci Click sobre la fletxa blava de retrocedir de la part superior de l'esquerra

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Què creia que era una hipoteca?
A l’any 1958, quan ens vàrem casar, vàrem comprar l’habitatge en que encara estem avui. Tenia una hipoteca a 30 anys, però que només cobria un 20% del seu valor real. Altres entitats les feien per un valor més elevat, però mai superior al 70% del seu valor de taxació, que solia ser inferior al real, i el seu interès era més elevat que el meu.
I axó és el que creia. Com que la banca mai hi perd, sabies que si complies, no passava res, i si no, la banca et subhastava el pis, es quedava el que li devies i la resta era per tu. Sempre hi havia una resta, petita, però real. La banca no hi perdia. Aquest tipus d’hipoteca servien pel que jo crec que ha servir una hipoteca: “Ajudar a comprar l’habitatge” del que ja tenies el que en dèiem “l’entrada”
Fins fa poc la cosa havia canviat. La banca et deixava no sols la totalitat del valor del pis sinó més. Però et deia que a més del pis havies de donar més garanties i com més avals tinguessis, més contenta es quedava, y tu, com més en donessis, més lligat quedaves. I com que les coses no han anat com esperaves, ja has begut oli. Amb la llei a la ma, et fan fora del habitatge
Aquesta forma de fer de la banca que ha donar el que no podia a més d’oferir uns preus molt interessants perquè la gent els agafés i els signes, ens ha portat que cada dia hi hagin desnonaments que en situacions normals no s’haguessin presentat.
Malgrat que llei dona la raó als desnonaments, crec que s’han de buscar solucions perquè als menys en les pèrdues hi estiguin implicats les dues parts i no només una     
Em costa creure que un negoci tant antic com la banca no sabés que pot fer i que no. Tinc les meves tesis, que pot ser exposaré un altre dia. Avui no toca.
En relació a “l’entrada”, exposaré un cas que vaig sentir al meu pare
En aquells temps, si no volies anar a fer la “mili”, et podies lliurar pagant una quota. Una viuda amb un fill únic, quan aquest ja tenia la “mili” a sobre, i ella no tenia els diners per pagar la quota, va acudir al propietari de l’empresa on treballava, i li va demanar que els hi deixés. Que no patís, que li tornaria fins l’últim cèntim. L’amo, sorprès, li va dir
“Maria, quan temps fa que ets viuda i treballes amb mi?” 
“Ja fa quinze anys, Sr Josep”
”Com vols que et cregui que ara estalviaràs i que m’ho