Per sortir faci Click sobre la fletxa blava de retrocedir de la part superior de l'esquerra

diumenge, 18 de setembre de 2011

Visca la Família|

Visca la família!
Article publicat a La Vanguardia del dia 16/09/2011, pàgina 19

De vegades la modernitat és molt antiga. Tant que algunes idees que en els temps del hippisme semblaven revolucionàries, avui sonen a rovellades, a pura arna. Amb tot, mantenir aquests vells esquemes que van marcar els ímpetus de moltes adolescències inquietes, encara queda bé en alguns ambients, fins al punt que resulta sorprenent la resistència que demostren aquests llocs comuns tan suats. Per exemple, el tema de la família. Tots els que vàrem viure en els anys de L'orgia del Bellmunt arribàrem a creure que destruírem aquesta venerable institució, com si les nostres idees comunes improvisades fossin instruments de relació humana més útils.
Al final tota aquesta coratjosa i ingènua progressia ens hem casat més d'una vegada, hem tingut fills, ens hem convertit en pares amantíssims i al final hem acabat més aparellats que els nostres antecessors. Sens dubte hi ha de tot, que la l’apotecaria de la vida permet moltes potingues, però siguem sincers: hem tornat a la família. Certament l'hem reinventada i amb el divorci i la consolidació de drets civils, tots els models són possibles per aconseguir allò que és fonamental, que el menjador de casa sigui un territori feliç. Però més enllà dels múltiples dibuixos que permet l'amor, el cert és que la família és una institució sòlida, útil i en la majoria de casos magnífica. I assegurar tot això no ens defineix com carques irredempts, sinó que, tal vegada, al que resulta ser regressiu és el afirmar el contrari. Tot això ve a tomb per l'entrevista que l'actriu Antónia San Juan va concedir ahir a Raquel Quelart a La Vanguardia, el titular de la qual era explícit: "La família com a institució és decadent i no aporta res a l'individu". I afegia que "Només ensenya a ser drogoaddicte". Que què? Decadent?, No aporta res?, Drogoaddicte?. Doncs em sap greu per la simpàtica Antonia, però crec que les seves declaracions són lamentables. Primer, la família no només no està en decadència, sinó que cada dia ens casem més i estem més encantats de formar famílies. I segon, dir que no aporta res no sols és incert, sinó que és trist. Lamento que a ella no li hagi aportat res. Però a la majoria de mortals la família ens aporta la primera lliçó de la convivència en la vida, ens dóna els instruments per avançar en la vida, ens dota d'un cabal d'amor que ens reforça i, quan tot falla, ens recorda que hi és, com una xarxa sòlida que sempre ens acull. La família és una gran institució, autèntica escola de la vida, el lloc on refugiem les pors i compartim els anhels. Sens dubta, també pot ser una presó, però això no parla malament de la família, sinó dels que la utilitzen per destruir i destruir-se. La visió d'Antonia, doncs, em sembla un exemple d'idea penjada en el temps, de parc juràssic del progressisme, de pobre antigalla. No. La família no és decadent. És decadent no entendre la seva enorme força.

Pilar Rahola